Sala Montjuïc 2008

Aquest any sí! no ens la podem perdre. La programació d'aquesta setmana, amb projecció aquesta mateixa nit:

Dilluns 30
21.00h, Pablo Selnik Quartet, jazz
22.15h, La vida de los otros

Dimecres 2
21.00h, Shine, swing
22.00h, Paseo
22.15h, Offside

Divendres 4
21.00h, Margen izquierda, jazz fusió
22.00h, El talento de las moscas.
22.15h, Once


Més coses sobre les pel·lis a Sala Montjuïc

Los periódicos

-¿Leen periódicos? Por supuesto. ¿Pero los leen como yo? Dudo que hayan descubierto mi sistema. Pero no, no lo descubrí yo. Más bien el sistema se me impuso. Pero luego de un tiempo vi que era un sistema inteligente. Recibo siempre los periódicos con una semana de atraso. Todos nosotros, aquellos que tienen interés, reciben los periódicos con una semana de atraso, de la capital. Y esta circumstancia da a un hombre las ideas claras. Uno cuida sus ideas cuando lee un periódico viejo.
(...)

-Bueno -dijo el viejo-. Recuerdo cuando viví un mes en la capital y compraba el periódico todos los días. El amor, la ira, la irritación, la frustración me dominaban. Hervían en mí todas las pasiones. Yo era joven. Todo me sacaba de quicio. De pronto comprendí. Creía en todo lo que leía. ¿Lo notaron? ¿Notaron que uno cree en un periódico recién impreso? Esto ha ocurrido hace una hora, piensa uno. Tiene que ser verdad. -El viejo sacudió la cabeza.- Así que aprendí a retroceder y dejar que el periódico envejeciera y madurara. Aquí, en colonia, observé que los titulares disminuían hasta desaparecer. El periódico de hace una semana... cómo, si hasta uno podría escupir en él, si quisiese. Es como una mujer que se amó una vez, pero uno ve ahora, días más tarde, que no es como uno creía. Tiene una cara bastante común, y es tan profunda como un vaso de agua.
(...)

-Qué blanco es este periódico, como la mente de un niño idiota, pobrecito, se puede poner cualquier cosa en un sitio vacío como éste.

Y la roca gritó, R. Bradbury

PD.: una cançó que em portava de nou al teu costat, Robin Hood

R a d i o h e a d

Increïble directe el de Radiohead ahir. Encara que el concert va esta molt bé, amb gairebé dues hores de durada sense interrumpcions, em queda la sensació de poc, de voler més. M'agradaria molt tornar-los a veure, però en un altre entorn, en un altre escenari. I és que en la meva opinió, el Fòrum no és el millor lloc per a un concert d'aquest tipus; per molt que la crítica de La Vanguardia d'avui digui el contrari. També m'agradaria veure'ls en un altre tipus de festival, no en un Day Dream primerizo, amb poca capacitat per a ordenar l'espai, la gent, i coses tant importants com la venda de tiquets de menjar i beure. En aquest sentit, crec que molt millorable. M'hagués agradat llegir a la premsa d'avui algun comentari al respecte.

Sobre l'actuació, va haver-hi de tot: un repertori del que es podria demanar més (gran frustració del meu company perquè no va sonar No surprises), però és que ja es sabia que era impossible que sonéssin totes. El més important és la posada en escena i la manera de fer-ho. Encara em sorprenc en veure un grup de paios amb taaanta sensibilitat. Conmovedor...

....i una bona mostra és el bloc que publiquen a la seva pàgina oficial.

PD. Molt curiós; justament avui llegia al bloc En Estéreo la reivindicació dels Supergrass, ja que no estan presents en cap festival dels que es celebren aquest estiu. En Thom (Yorke), recomanava el nou disc d'aquests, Diamond Hoo Ha Man, el passat 29 de febrer. Los que saben, saben.
Recordant els Supergrass:

Tarzán sobre una gran moto roja

"- Vamos a ver, usted. Enderécese. Meta la tripa. La barbilla arriba. Los hombros atrás. La cabeza recta. Mire al frente. Gire a la izquierda. A la derecha. De nuevo al frente y levante las manos. Las palmas hacia arriba. Hacia abajo. Remánguese. Sin cicatrices visibles en los brazos. Cabellos de color castaño oscuro, algunas canas. Ojos marrones. Altura, un metro ochenta. Peso, unos ochenta y cinco kilos. Nombre, Philip Marlowe. Ocupación, detective privado. Vaya, me alegro e verle, Marlowe. Eso es todo. El siguiente."

Què gran el detectiu Marlowe.....

Per escoltar: I don't like mondays

Gag del dia

Celebrities - Robert Smith


Por sugerencia nuevamente de goygo, y por el politono de mi móvil.
Un día, vi un punto brillante en el horizonte y era mi talento que se alejaba...

PD. Que se acabe ya el dichoso PrimaveraSound....
PD2. ... a zurrir mierda con un látigo...!!

Negret

A pesar de todo, ya lo hecho de menos. Cómo saber si hemos hecho lo correcto? Aún creo que lo voy a pisar al abrir la puerta..(...)mierda.

Misteriosamente, esta mañana me he despertado cantando Promesas que no valen nada, de Los Piratas..... Cómo puede ser, si hacía años que no la escuchaba...?

Demasiadas preguntas para una mañana de viernes.....

...promesas que no valen nada
nunca más escucharé tu voz, energía nunca liberada
promesas que se perderán en estas cuatro paredes...
...como lágrimas en la lluvia se irán
se irán, se perderán, se irán...

Coses noves

Ja fa uns quants dies d'això, però és que aquesta cançó m'agrada mooolt!
The Age of the Understatement, The Last Shadow Puppets


No sé per què però em fa posar de bon humor... Bé, de fet sí que ho sé.... :-))
Gran troballa si, gràcies al Darío Manrique i al seu En Estéreo: Blog de música . Per cert, que aquestes setmanes s'ha dedicat a fer una comparativa dels no pocs festivals d'aquest estiu. Sens dubte em quedo amb el Rock in Rio Madrid, per a la meva sorpresa, perquè pensant-ho bé no m'importaria gens veure la Shakira en directe...[miratúpordonde].

Altres coses que ahir em va recomanar goygo:
Newton Faulkner
Amy MacDonald

També em va parlar de Nawjajean, però d'aquesta recomanació no vaig fer ni cas.

Rumores

"The Gossips" (1948). Norman Rockwell.


La manera en que els rumors es creen i s'escampen és una cosa que no canviarà mai: que si un diu que l'altre li ha dit... i ja l'hem liat...!
Més coses d'en Norman Rockwell al Norman Rockwell Museum.

"Nadie visita la misma ciudad dos veces:...

(...) porque la ciudad no es la misma y porque uno ya no es el mismo que la visitó."

J. Cercas

La Mariposa entre las Flores

"De la meva vida -com artista, almenys- se'n pot fer un gràfic tan precís com el de la febre: amb altes i baixes, amb clices ben definits.
Vaig començar a escriure als vuit anys: de cop i volta, sense inspirar-me en cap exemple. No havia conegut mai ningú que escrivís, i poca gent que llegís. Però el fet és que les quatre úniques coses que m'interessaven ere: llegir llibres, anar al cine, el claqué i dibuixar. I un dia vaig començar a escriure, sense saber que m'havia encadenat per tota la vida a un amo noble però també despietat. Quan Déu et fa un regal, també et fa a mans un assot; i l'assot és només per autoflagel·lar-te."
.... així comença el prefaci de Música per camaleons, recull de contes de Truman Capote publicat el 1988. Sembla mentida que algú pugui escriure amb tanta sinceritat sobre un mateix.
L'article d'en Manuel Vicent publicat avui a El País m'ha fet rellegir-lo. Molt maco i molt trist, però molt recomanable.